Així som!

Avui fa una setmana que et vaig acompanyar en el teu últim viatge, agafades de la mà i amb una complicitat infinita ens dèiem l’últim adéu.
No oblidaré mai els teus ulls, la teva pell, les teves mans deformades pel pas del anys i la feina feta, quina pila d’anys duies a l’espatlla, vas ser una dona exemplar.

Acomiadar-me de tu em va costar molt, era un sentiment contradictori, per una banda et volia retenir amb mi per sempre i et prenia la mà amb força per dir-te, no marxis sòc aquí i per l’altre veure’t dins d’aquell cos malalt va fer que em resignés i poc a poc et deixés anar la mà i et veiés marxar del meu costat .

En el fons som molt egoistes, quant se’ns mort una persona estimada plorem molt per ella, però crec que plorem més per nosaltres, ens sentim perduts, de cop hi volta el nostre salvavides ha fugit i hem de nedar tots sols, llavors ens venen els ofecs, els plors i la maleïda ansietat.

Intento treballar i ocupar el temps per no haver de pensar en tu, però tot em fa recordar, una olor, un gest, una mirada..

Avui fa una setmana que no et tinc al costat i et sento a prop, sé que ets amb mi d’una manera o d’un altre, no m’importa i em sento tranqui-la.
T’estimo