L’edat no impedirà a sir Nicholas Winton ser testimoni demà de l’arribada a Londres d’un tren, estirat per una locomotora a vapor, en què viatgen 22 persones que li deuen la vida. El tren va sortir dimarts passat de l’estació central de Praga i farà el mateix recorregut que 70 anys enrere van fer vuit combois que, gràcies a la feina de Winton, van salvar 669 nens de l’antiga Txecoslovàquia, la majoria d’ells jueus, quan el país ja es trobava sota l’ocupació nazi.
La presència de Winton, que va complir 100 anys el maig passat, no és poca cosa, tractant-se d’un home que va defugir qualsevol tipus de vanaglòria per les seves accions. De fet, si hagués estat per ell, encara avui es desconeixeria qui va ser el benefactor d’aquells nens. No va fer partícips ni la seva família d’aquella gesta. No obstant, va ser gràcies a la seva dona, Grete, que els seus esforços van sortir a la llum el 1988, quan ella va trobar a les golfes de casa seva un portafolis que contenia llistes i fotografies dels nens que van agafar aquells trens i cartes dels seus pares. Una generosa alternativa el desembre del 1938, Winton, també conegut com el Schindler britànic, tenia llavors 29 anys. Estava fent les maletes per anar-se’n a esquiar a Suïssa, quan el seu company de viatge li va trucar per a un canvi de plans: el seu nou destí seria Txecoslovàquia. L’autor d’aquella trucada era el seu amic Martin Blake, que ajudava la Comissió Britànica de Refugiats per a Txecoslovàquia. Dos mesos abans, les tropes de Hitler havien ocupat la regió dels Sudets, fronterera amb Alemanya, on hi havia una nodrida colònia alemanya. Amb l’excusa de garantir la seguretat dels alemanys, van ocupar el territori, i allò va provocar un èxode de refugiats. Winton es va horroritzar al comprovar les condicions dels camps de refugiats, i va decidir posar en marxa un sistema per evacuar nens, seguint els passos d’altres que funcionaven a l’Europa Central.
Va començar llavors una tasca de coordinació entre diferents organitzacions que posaven en contacte els pares dels nens amb Winton, i ell al seu torn amb el Ministeri de l’Interior Britànic, per obtenir els visats.A l’acabar la seva jornada a la city, Winton treballava per aconseguir fons i famílies que acceptessin fer-se càrrec dels nens, un requisit fonamental per obtenir el visat. I això mentre al sud d’Anglaterra ja havia començat l’evacuació de nens davant l’amenaça que suposava l’imminent esclat de la segona guerra mundial. Va establir llavors una organització amb uns quants voluntaris, entre ells la seva mare i la seva secretària, i van posar anuncis als diaris britànics per captar donacions i famílies d’acollida.Entre els mesos de març i agost del 1939 els trens van fer el recorregut, i Winton va esperar a l’andana de l’estació londinenca de Liverpool Street l’arribada dels nens.
No obstant, guarda un terrible record de l’últim tren que hauria d’haver sortit l’1 de setembre del 1939, el dia que va començar la guerra. De matinada, els 250 nens ja havien pujat a bord quan les tropes alemanyes van impedir la seva sortida. No es va saber res més d’ells. La majoria van ser internats en camps de concentració amb les seves famílies. A Liverpool StreetEntre els passatgers del tren que arribarà a l’estació de Liverpool Street, a més a més de 22 dels anomenats «nens de Winton», també hi ha prop de 60 familiars i la filla del benefactor, Barbara, que va dir que el seu pare als 100 anys encara és un home compromès. «El que va fer fa 70 anys explica com és ara. Si aquesta commemoració fa que la gent sigui més conscient de les coses que hauríem de fer ara, ell ho veurà com una cosa bona».
